Història
L'Antiguitat
L'Edat Mitjana: els àrabs
La Reconquesta
L'Edat Moderna
La Vila de dins o Vila closa
L'expulsió dels moriscos: 1610
L'Edat Contemporània

Antiguitat

La gran varietat de ceràmica (campaniense, de cordons, ibèrica, grega, de reflexes metàl•lics, romana i àrab) així com el sílex i les pedres treballades, n'és prou testimoniatge.


Entre els jaciments arqueològics d'Ascó, descoberts per Carmel Biarnés i estudiats per Margarida Genera, podem esmentar el dels Mugrons, on hi hagué un establiment des de l'edat de bronze fins a la primera edat del ferro. També el del Tossal d'Andisc o del Pas del Llop (120m), al costat dret del meandre que hi ha aigua amunt de la vila. Al lloc hi hagué un establiment de la cultura hallstàttica. Prop, als Castellons, vora el barranc de la Peixera hi ha documentat un jaciment d'època romana, d'un gran interès perquè és un dels de la Ribera d'Ebre que presenta una seqüència cronològica més àmplia (del segle I aC al segle IV dC). Al Forn Teuler s'hi trobà un poblat ibèric tardà que assolí la romanització. Les monedes trobades -ibèriques, emporitanes, romanes, àrabs- proclamen el seu important intercanvi comercial, tot aprofitant la via fluvial de l'Ebre.


L'estratègica configuració de les seves muntanyes rocoses, tallades en espadats sobre l'Ebre, li donaren aquell predomini sobre el transport fluvial i era conegut com La Clau de l'Ebre davant tota invasió marítima o de l'interior.

Els àrabs

Pel que fa als documents i publicacions, tenim coneixença que "Els moros arribaren a mitjans del segle VIII, i la tradició diu que passaren l'Ebre pel Pas d'Ascó (esquerra), que avui se'n diu el Pas de l'Ase, que estava enfront de la ciutat d'Ibera..."


L'any 714, els àrabs Musa i Tàric baixaren riu avall des de Saragossa fins a Tortosa ocupant tots aquells territoris, s'apoderaren de tot l'Ebre, i posàren rei al castell d'Ascó; són els anys que el poble frueix de la seva més gran magnificència.


Sota la dominació musulmana la nostra zona depèn del taifa de Tortosa, i el seu representant al territori de les actuals Ribera d'Ebre i Terra Alta és el walí de Siurana. Per la seva part, el walí té delegats o representants als castells principals del sector, els més importants dels quals són al marge dret de l'Ebre (com Ascó, Móra i Miravet). I el cabdill que comanda cada castell domina el seu territori directament o per altres delegats.

La Reconquesta

Els dominis àrabs del Castell d'Ascó, súbdit del Siurana, s'estenien per les alqueries i poblacions de La Palma d'Ebre, la Bisbal, Margalef, Cabassers, La Torre d'Albozalag (desprès de l'Espanyol), Gorrapte, Camposines, La Fatarella... Confirma aquesta delimitació el document de donació de Siurana l'any 1154, realitzat per Berenguer de Castellet i Berenguer de Mulnell per manament del comte Ramon Berenguer IV, i signat, entre d'altres àrabs, per Salema Ingen, batlle d'Ascó: "Así com la carrera va la qual ve de Leyda e traspassa sobre la muntanya de Flix e comensa e per la qual se puja sobre la serra (el Montsant) e pren un dalt camí e passa per la serra e baixa fins abax e devala entro al riu Siurana e passa per les Pinyeres...". Aquesta descripció segueix els límits de les particions actuals dels termes de La Bisbal, Margalef i Cabassers, que pertanyien al castell moro d'Ascó.

El mateix Ramon Berenguer IV, en data aproximada de 1154, atorga als sarraïns d'Ascó i de la ribera de l'Ebre una Carta de Seguretat que els permet romandre al lloc i conservar totes les seves possessions, la seva cultura, la seva religió, el seu dret i la seva organització política comunitària. Així, els sarraïns s'organitzen en la seva Aljama i Mesquita.

La població musulmana es manté dins de les muralles d'Ascó constituint la que es coneix com a "Vila de dins" i a l'exterior de la fortalesa es crea una altra població cristiana amb la seva pròpia organització política que es coneixerà com la Universitat o "Vila de Fora".

L'any 1182 Alfons I fa donació parcial, entre d'altres, de la vila i el castell d'Ascó a l'Ordre del Temple, compensant deutes contrets pel monarca amb aquell Orde.
I almenys al 1191 està creada la Comanda d'Ascó que comprèn, a més d'Ascó, els termes de Vinebre, Torre de l'Espanyol, Riba-roja, Berrús, Camposines, Gorrapte, Vilalba dels Arcs i La Fatarella.

El 1307 Jaume II segresta els bens del Temple i passa a administrar la Comanda d'Ascó. Abolit l'Orde al 1312, finalment la Comanda passa a l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem l'any 1317.

Durant la guerra contra Joan II, l'Orde de l'Hospital es posa al costat del Príncep de Viana. Ascó fou conquerit per les tropes del rei, l'any 1464.

Edat Moderna

L'any 1585, amb ocasió del viatge de Felip II per l'Ebre, es fa una descripció força gràfica del poble d'aquell temps: "Al fin llegamos en Ascó, pueblo puesto en un alto collado no lejos del Ebro, el cual casi pasaba por la raíz del collado.Los vecinos se cuentan doscientos y entre ellos muy pocos cristianos viejos, que los más son de la ley de mahoma convertidos a la fe y como dice el Evangelio: "De sus frutos los conoceréis", digo esto burlando, porque ésta generación de hombres como no come tocino ni bebe vino, casi se mantienen de fruta que comer.
En un alto collado tiene un castillo por naturaleza del sitio bien fuerte.
Del y de las casas de los vecinos hay una linda vista hacia el río Ebro
".

La Vila de dins o Vila closa

L'Ascó antic, emmurallat, finia al carrer del Cavaller, la Placeta, el carrer del Trinquet, el Porxo de Pere Sans, (una de les portes d'entrada a la vila closa; és un carrer minat per túnels i sitges, descrit a la Carta de Població després de l'Expulsió dels moriscos) i pujava cap al carrer del Perill, que porta aquest nom potser per ésser la part menys defensada i per tant més perillosa de la vila.


Dins d'aquest reducte de la Vila Closa es troben els carrers més característics que hom pugui imaginar: estrets, tortuosos, costeruts, en ziga-zaga, ombrívols..., són els carrers moriscos. Tots amb una gràcia especial, tots amb un tipisme propi, la majoria - cas curiós de consrucció - més amples a ran de terra que a nivell de primer pis per l'atrevida inclinació de les façanes, amb un desnivell d'un pam i mig a dos pams, en tres metres.


Cal destacar el carrer Sequerets que, quan s'expulsaren els Moriscos, es féu donació als cristians del cementiri àrab per assecar-hi els fruits: "Ytem se les dará tierra para hacer sequeros en el fosar de los moros...". Heus aquí l'origen del seu nom.


Els carrers de la Figuereta, del Castell, de Valero, del Perill, de Penalba, de les Monques, de Baix, d'Esquerra, de l'Esquerré, d'Estudi, de la Fontxinxella, de Preno, del Sac, etc., tots conserven aquella gràcia morisca característica d'Ascó. Pla de Vallxiqué o Porta del Sol: nom que vol dir Porta de la Tarda. Era una de les portes d'entrada a la vila.


Les portes de les cases més velles, en arc de mig punt, amb rajola oberta en ventall, tenen un encís indescriptible dins la seva senzillesa; idèntiques portalades es veuen als millors monuments àrabs si el seu ús és ordinari, no fastuós. És una veritable llàstima que vagin desapareixent tots aquests elements que ens parla d'un passat importantíssim que ens distingeix dels altres pobles.
El carrer de Baix, molt atractiu pels "perxes" del cal Ciego, Baijunga, Cavaller. Davall d'aquest carrer hi havia el carrer "Cigla", millor Cingle, sense sortida i gairebé tot cobert per les cases penjades al cingle: Ca Paulina d'Isidro, Ca Caxap, Ca'l Nen, Ca Vicentet i Ca Moles. Va desaparèixer en dinamitar Cal Nen, altrament dita Ca Rabaló.


A la Placeta es troba una altra de les portes de la vila i també al Carrer de la Mola encara es conserven les "Portetes", estret carreró o passadís penat, d'entrada i sortida clandestina de la vila.


La Plaçeta del Cavaller es una relíquia del segle XVII amb quatre porxos; un d'ells dóna al Pou de la Neu, interessant construcció de pedra subterrània en forma de gla; la presideix la façana de Cal Cavaller, segurament enlairada en una antiga propietat del moro Ali Muzit, que entre altres li feu donació Ramón Berenguer IV a Guillem de Sadaó "pels favor que m'haveu fet", allà per l'any 1152. Un altre porxo dóna a l'exterior i era una de les portes d'entrada a la Vila Closa que es tancava quan les cerimònies religioses - musulmanes o cristianes -, els fets bèl•lics, les epidèmies o els bandolers, ho aconsellaven. Escalinates i més porxos es troben allí.


El Carrer Major, estret, tortuós, com tots els antics, amb cantonades estratègiques, defensa fàcil contra tot invasor. Ca Estisora centra gairebé el carrer i l'obliga a fer un quatre perfecte en desviar-lo cap a la dreta: té una torratxa ofensiva i defensiva, amb espitlleres de pedra picada i un forat rodó a la paret, que se suposa que corresponia a una porta o enginy que tancava el carrer; va ésser un petit castell moro i a la vegada torre de guaita de la moreria. Segons es desprèn del nom del carrer "Baijunga" (porta del petit castelll) que dóna a la part baixa de la casa.


Quan els sarraïns es van convertir al cristianisme, el comanador d'Ascó volia fer de l'antiga Mesquita -que es trobava al carrer Major, no sabem encara on- una església nova però finalment va ser destinada a graner, la qual cosa ens fa pensar que no estigués a davall l'actual Plaça Major, antigament dita de la Verdura, per les sitjes que hi han.


Tenim testimoniatge de les muralles, portes i porxos d'Ascó, en el Llibre de la Judicatura de l'any 1693:

-"La Casa de Juseph Espelta ab corral que agronte en Juan Font, y en Juseph Rovira, i la muralla..."

-"La casa de Jaume Badia que agronte en un pati del Sr. Rector Lluís Corretja, y en lo portal..."

-"La Casa de Pere Sans que afronte en la Vda. de Juan Doménech també ab un corral fins el camí de Flix dit lo corral Llarch que's de la Casa y travese un perche ab un Corral davall casa...".

Avui en dia encara es poden contemplar restes de les muralles a la Mola, a la Plaça Nova, al Preno i als carrers del Cavaller i Trinquet, servint de paret a les cases i construccions: són els murs de les places i parets de les cases, fets de pedra i fang, o senzillament de tapió.

A vol d'ocell, o en foto aèria, podem distingir perfectament la part antiga, o sigui la Vila Closa, de la moderna; l'Ascó fins el 1700, de l'Ascó modern; l'Ascó típic, de l'Ascó ordinari; l'Ascó cobejat pel turisme, de l'Ascó preferit pel pagès.

 

Expulsió dels moriscos: 1610

A principis del segle XVI, la població sarraïna és obligada a convertir-se al cristianisme fins que l'any 1610 la pràctica totalitat dels seus descendents són expulsats per ordre de Felip II (III de Castella) per considerar que no eren autèntics fidels cristians i que en privat mantenien pràctiques religioses mahometanes, i el dia 29 de maig es va fer públic a Barcelona, d'Ascó n'expulsaren: 251 homes, 256 dones, 147 nois, 95 noies i 147 petits, que ocupaven 154 cases. A causa de l'expulsió, Ascó queda quasi despoblat i el 1615 l'Orde de l'Hospital concedeix una Carta de població per atraure nous habitants al lloc.

Edat Contemporània

Els Cavallers Hospitalers senyoregen la Comanda d'Ascó fins la desaparició del Regim Senyorial aproximadament el 1830. L'Orde manté algunes propietats que acaben sent desamortitzades en els anys següents.

L'any 1835 s'inicià la subhasta pel que fa els béns eclesiàstics. El Clergat-Parròquia d'Ascó posseïa 12'80 hectàrees al seu terme. Entre 1835 i 1845 s'alliberen tres finques per un import de 2.000 rals.


El dia 1 de febrer de 1892 es va inaugurar l'estació de ferrocarril d'Ascó. El tren donà un gran cop al transport fluvial i, en lloc de mercadejar amb Tortosa, es va començar a fer-ho amb Reus.


Amb l'arribada de l'electricitat l'any 1922, el poble d'Ascó, experimentà un gran desenvolupament. Als carrers es canviaren els cremadors de teia per bombetes. Es construïren dues fàbriques: una de concentrat d'alcohol i una altra de sulfur. Als molins es canvià els animals pel motor d'electricitat. El telèfon, inaugurat també el 1922, comptava amb nou abonats.


La matinada del 25 de juliol de 1938, els republicans passaren el riu -un dels passos va ser a la partida d'Andisc d'Ascó. La Vila també va patir els bombardeigs, com tants pobles del seu entorn. La Batalla de l'Ebre fou llarga, sagnant i dura. L'aviació prengué part, dia rere dia, en l'enfrontament. El dia 15 de novembre de 1938 entraren a Ascó les tropes nacionals.


Un cop acabada la guerra, l'estraperlo es va convertir en una pràctica habitual. A Ascó , no hi havia caserna de la Guàrdia Civil, per això aquí es concentrava la farina de l'Aragó que es canviava per l'oli dels pobles de la rodalia. S'hi podia trobar de tot. L'estació del tren d'Ascó era el mercat i la llotja, el lloc dels tractes.
A partir de la dècada dels setanta Ascó torna a prendre protagonisme. Es comencen les obres de construcció dels dos grups de la Central Nuclear. El dia 29 de juliol de 1972 es va posar la primera pedra de les obres del pont i es va acabar el 22 de novembre de 1974. Les obres del primer grup s'acabaren l'any 1981 i es posaren en funcionament el 1983. Les del segon grup tingueren fi l'any 1984 i s'engegà el 1985.


Avui en dia, gran part de la població que viu a Ascó treballa a la Central Nuclear encara que es continua conreant la terra, i productes com l'oli, el vi, les ametlles del nostre terreny són de gran qualitat i molt apreciats pels visitants.